La darrera obra que he vist a Dau al Sec té un títol llarg i una mica estrany quan a la utilització de les majúscules en el programa de mà «La Millor Obra Que Mai No Veureu Als Escenaris Catalans» Em sorprèn aquesta utilització de les majúscules, es tracta d’una influència anglosaxona segurament. En fi, és igual. El que no m’ha sorprès gens ni mica és l’obra en si mateixa. Sorprèn sí que gent jove parli d’un tema tan atàvic com actual, un tema que ja hi era present quan jo era tan o més jove que ells i que lamentablement encara està per començar a resoldre’s: La precarietat de les companyies independents.
Hi ha una xarxa nacional
de teatres alternatius
i els darrers anys han sorgit moltes altres sales encara més petites que crec
que es poden anomenar o s’anomenen sales
de proximitat.
M’imagino que aquesta
obra pretén ser bàsicament una reivindicació encara que estigui plantejada com
a un divertiment més que com un drama. Diuen en el programa de mà que l’obra
està adreçada A TOTHOM. Aquest tothom tant de bo sigui força ampli i a la
reivindicació puguin sumar-s’hi moltes companyies que com la d’ells es troben
en una precarietat endèmica sense massa sortides. No sé si aquest és un dels
objectius que aquesta companyia pretén, la reivindicació, però em semblaria
interessant que fos així.
En un espai de proximitat
com el de la sala del Poble Sec com en molts altres dels que actualment hi ha amb
aforaments minúsculs i temporades curtíssimes és difícil per a qualsevol
companyia de no aconseguir amb el seu muntatge l’objectiu d’anar més enllà que
el de només satisfer amb preus assequibles als amics i coneguts que són els que
acaben amb sort emplenant els mini aforaments de les sales.
Ells mateixos, una actriu
i dos actors, expliciten en el seu muntatge que és impossible que surtin els
números per poder amortitzar les despeses. Només les sales poden a través dels
diferents muntatges que programen continuar obertes. Les companyies independents
es queden amb la precarietat tant si estan subvencionades com si no.
La multiprogramació, a
les sales les salva mínimament. Com també es dóna el cas d’alguna sala que té
una companyia estable i amb els seus diferents muntatges assumeix la
multiprogramació amb les seves pròpies produccions. Pot ser una manera de
sortir-se’n de l’endèmica precarietat.
La característica comuna
és que en tots aquests espais, sempre hi ha pocs intèrprets a l’escenari. Una
autocensura compartida des de fa molt temps ja amb els autors. Sales petites, escenaris
petits, repartiments petits, aforaments petits. I com a resultat evident,
recaptacions petites també.
És curiós. Jo vaig viure quan
era jove la fi de les dues funcions diàries en els teatres. Va ser un triomf,
diuen! Ara hi ha sales que fins en fan tres de funcions, de diferents muntatges
és clar! Sortosament els temps han canviat i aquesta mirada enrere és negativa.
En fi, el meu desig és que
a aquesta i a totes les companyies independents, que no tan sols puguin
amortitzar els seus muntatges sinó que en puguin treure la rendibilitat
cultural i els suficients beneficis econòmics i artístics per endegar-ne de
nous i poder traçar amb un mínim de llibertat la seva trajectòria artística que
crec que tanta falta fa en el panorama teatral independent.
Deixant això sí per a un
públic més comercial els múltiples i exitosos musicals franquiciats que sovint ens
omplen les cartelleres i les butxaques d’alguns empresaris. Però això és un
altre tema.
Bon any!