Reflexions d'un actor: ALTERNATIVES?

Hi ha a un fotimer per tot arreu de petites sales on s’hi fa teatre. Moltes, moltes. Fa anys que en van sorgir unes quantes, les primeres, que es van autoqualificar com a Sales Alternatives. Algunes ara es diuen de proximitat.

Alternatives a què? Ni estava clara en aquell moment la seva autoqualificació. Recordo d’haver sentit el comentari d’un responsable d’una d’aquestes sales que deia “hem de competir amb ells” i es referia als teatres comercials propers. No!, a mi això mai m’ha semblat una alternativa. Les sales petites a part de ser estructuralment diferents crec que tenen una altra missió. I la realitat actual és que hi ha de tot, és un “totum revolutum”.

Hi ha sales que fan uns espectacles que només poden fer-se en aquell espai concret, sembla que no tingui sentit que es facin enlloc més, i això tampoc és bo, els espectacles han de poder moure’s. Hi ha espectacles personals i unipersonals que necessiten de més volada, i potser un únic i petit espai no els deixa dimensionar-se. La petita proximitat amb el públic que sovint hi ha en aquests espais teatrals, crea una confidencialitat bona per una banda però que pot arribar a trair al propi intèrpret perquè aquest no pot arribar a projectar ni la veu ni els propis sentiments que realment el personatge li demana. I també a vegades tot esdevé tant petit que en ocasions es torna imperceptible. En alguns espais a l’intèrpret ni li cal impostar la veu ni utilitzar l’expressivitat corporal, tot és tan a prop que sembla que temi que projectant-se podria esdevenir agressiu, i és clar, això li anul·la la interpretació, i li fa que el personatge no s’exterioritzi i que la interpretació es quedi en un simple acte íntim amb unes possibles bones intencions comunicatives només. No, no m’agrada això, no em convenç. Les interpretacions amb aquestes característiques no són teatrals ni convincents. En el teatre, tant el gest com la veu han de ser orgànics, expansius i projectats.

I un tema més prosaic, no artístic, quants espectadors necessita una petita sala amb aforament petit per què li surtin els números? Em refereixo als sous d’actors, de tècnics, de directors, de gestors de la sala, etc. etc.? Impossible, ningú pot aconseguir un petit sou treballant en aquestes petites sales. I això no és precisament el que les ha de caracteritzar com a alternatives. L’alternativa a no guanyar-se la vida no és una alternativa, és l’estigma.

Jo, il·lús de mi!, a vegades m’he arribat a imaginar a somiar que algun dia les coses podrien arribar a canviar. He imaginat que el sistema de subvencions ha canviat de manera que aquestes per l’únic que serveixen és per compensar les pèrdues. O sigui que no se subvenciona per la creació d’un espectacle sinó que se subvenciona complementant-ne el que calgui per tal de compensar-ne les possibles pèrdues que l’espectacle pugui tenir. D’aquesta manera des dels que produeixen fins els que programen els espectacles, ja des del començament, haurien de tenir cura de les seves responsabilitats, tant econòmiques com artístiques. Potser aleshores, sí que es podria recuperar allò de sales alternatives, que d’haver-n’hi n’hi han, ja ho he dit, sales que aposten per programacions diferents a les dels teatres institucionals i els teatres comercials i que realment haurien d’estar protegides perquè són el germen de la creació.

És clar que, deixant de banda el meu imaginari oníric, tenim que els que atorguen les subvencions, són en general, tècnics i dirigents polítics i/o afins, que fan prevaler i/o imposen els seus criteris per sobre dels que realment genera i hi ha en el mercat artístic, que cada dia és més i més complex i abundant de produccions de tota mena.

I acabo, les dues últimes obres interessants que he vist i que realment poden ser considerades com a alternatives en espais alternatius han estat: Clarissa de Carlos Be a la Badabadoc, i Bye, bye, Horts dels cirerers d’A. Txèkhov al Dau al Sec.