El teatre ha d’envair el substrat de la societat que
vivim, ha de ser-ne un element cultural imprescindible. Fer teatre a qualsevol
lloc és possible, sí, i és bo de fer-ho, i és una experiència que sempre esdevé
satisfactòria. Vam fer cinc funcions en total, entre el divendres i el dissabte
passat, i la gent i nosaltres vam quedar força contents. Incidències, algunes,
poc significants, —depèn de com es miri és clar—, solucionables però, i feliçment
resoltes. Fer teatre a l’aire lliure afegeix unes variables que sempre s’han de
tenir en compte i que poden sinó perjudicar, sí fer més difícil la comunicació
entre el que es fa a l’escenari i el que el públic percep. A l’aire lliure és
difícil d’aïllar la remor d’un restaurant proper per exemple, a l’aire lliure no
és difícil però és costós il·luminar adequadament l’escena, a l’aire lliure l’acústica
adequada no sempre és viable i controlable, a l’aire lliure si comença a ploure,
tots, els que fan la comèdia i el públic comencen a incomodar-se, a l’aire
lliure poden passar moltes altres coses imprevistes, a l’aire lliure... buf!, fer
teatre és possible i fantàstic, sempre, malgrat s’hi afegeixin imprevistos a
vegades, no sempre és clar. Per aquestes i altres coses potser, a l’aire lliure
s’és una mica menys lliure que en un espai tancat, i s’ha de saber, o dient-ho
d’una altra manera, costa més conquerir la llibertat necessària, i superar això
és bo sens dubte. Els intèrprets ja en tenim prou però amb els objectius que el
nostre rol ens imposa, i ens costa un sobreesforç assumir a més el que ens aporta
la pròpia naturalesa a l’aire lliure en un determinat moment. Però vaja, amb tot
això, les representacions d’aquests dos dies en el club de tenis de Cabrils, les
vam fer i feliçment les vam compartir i gaudir amb el públic. Ha estat un plaer
tornar a fer amb la Sílvia Siles, la petita peça SOREN I LA PANTOJA de la Clara
Puig dirigida per la Marina Paytubi, amb la col·laboració especial en aquesta ocasió
de l’Ivan. Salut i visca el teatre!
