Arxiu del blog

de març 26, 2020

ON SON ELS APLAUDIMENTS?


No, els aplaudiments, ja no hi son en els teatres. Els teatres estan tancats. S’aplaudeix des del balcó, des de la sala d’estar, a l’hospital, al tanatori, al supermercat, al parlament... S’aplaudeix a la solidaritat, s’aplaudeix a l’esforç. Molt bé! S’aplaudeix en, i des de molts llocs on habitualment no hi hagut mai la necessitat d’aplaudir. Perfecte! S'aplaudeix als que fan la seva feina, en bones o en males condicions, cal aplaudir-los, cal bàsicament remunerar-los adequadament i donar-los el suport físic i moral que necessitin, i millorar els seus entorns professionals, sens dubte. L’aplaudiment no és més que l'afegitó simbòlic. Necessari potser en aquests moments. Bravo!

L’aplaudiment en ocasions, no és més que un descàrrec de les consciències dels que aplaudeixen. L’aplaudidor pot esdevenir un fals solidari i un hipòcrita si l’aplaudiment és l’única cosa que practica.

Hem vist en el teatre, moltes vegades, aplaudiments gratuïts, aplaudiments de compromís, i plens de supèrflua superficialitat. Això no ens ajuda, ni ajuda al teatre, tot el contrari. Pot esdevenir com a màxim, un autoengany compartit. Fins i tot, hi ha qui pensa que, ja en tenen prou amb els aplaudiments, què més volen!, fer-se rics?, ja s’ho passen prou bé a l’escenari fent comèdia!

Doncs sí!, cal continuar aplaudint a tot arreu, pequè allò que aplaudim ens sembla bo i lloable. Aplaudir com a acte de generositat no és una almoina, és una forma afectiva i necessària de reconeixement. No hi ha cosa pitjor però, que, topar amb individus que es creuen mereixedors d’aplaudiment, i que fins i tot, a vegades els exigeixen. Fatal això! Que cadascú pugui fer i faci la seva feina, aquesta és la finalitat paradigmàtica que es pot aportar a la societat. Això sí, que si quedin en el camí els menys possibles, o cap, si pot ser. Que els que sempre han tirat endavant, que puguin continuar fent-ho, i que el seu esforç pugui continuar encoratjant als més esporuguits. Tant en el teatre, com en tota altra activitat cultural o productiva de la nostra societat.

En el dia mundial del teatre, hem de fugir d’allò que potser algú haurà gosat dir o pensar en algun moment quan un rei es mor, “Si el teatre és mort, visca el teatre!”, no, —el teatre no es mor, els reis sí que es moren—, deixant això de banda, visca el teatre! El teatre no és mort ni pot morir mai, lamentablement en aquests moments, el lloc on fer-lo està temporalment confinat. Però tancats a casa no es pot fer teatre, sí que caldrà però, estar amatents per quan els escenaris puguin estar oberts de nou, que ho estaran. I aleshores, esperem-ho, tots els teatres ens explicaran, de totes les maneres possibles, el que ha passat, i el que potser pot continuar passant, ningú més ho podrà fer d’una manera tan directa i viva com ho ha fet sempre el teatre, des dels múltiples i variats escenaris disponibles. Així ho hem anat practicant i aconseguint a través dels segles, i ho continuarem fent, lluitant i conquerint el que calgui. El teatre és un art en viu i ha de ser capdavanter com ho ha estat en alguns moments de la nostra història. Aquesta és la nostra missió com a col·lectiu, revitalitzar el nostre art.

Al teatre no hi ha cap maleït —innombrable— microorganisme que l’elimini. Salut, força, i un gran i virtual aplaudiment per al teatre, per als seus amants, i per als seus faedors!

Molts aplaudiments al dia mundial del teatre 2020!