Arxiu del blog

de desembre 12, 2019

NOUS ESCENARIS



El debat i la reflexió al voltant de les arts escèniques i audiovisuals que s’han exposat en les taules que he assistit aquests dos dies continua sent el mateix que he sentit en moltes altres ocasions. Els eufemismes i expressions actuals com ‘posar en valor’, ‘el backstage’, ‘el networking’ i altres, no son més que una semàntica diferent per abordar-los. La problemàtica continua sent la mateixa.

Gairebé sempre m’abstinc d’emetre la meva opinió en veu alta, tinc per costum de no fer-ho perquè no em considero oratòriament eficaç, encara que posteriorment la meva opinió després de reflexionar l’emeto en altres fòrums privats, com aquí i ara es pot comprovar en aquestes quatre ratlles.

També, i en aquesta ocasió, observant els assistents me n’he adonat que era segurament un dels de major edat, i no voldria que, encara que fos només pel respecte que se’m pot tenir, que se’m veies com aquell que explica batalletes, que ve de tornada, o que pretén alliçonar amb la seva experiència vital. Això mai no ha estat la meva intenció i sempre he fugit de fer-ho.

L’ascensor teatral: puja o baixa. És el títol de la taula rodona on s’ha parlat del que ve a anomenar-se el tap generacional.  Curiosament, el tap generacional del que es tractava de parlar, després d’escoltar totes les aportacions, tant la dels participants de la taula, com la dels que hi han volgut participar des del públic, crec que es podria concloure que no existeix, el tap generacional és una formulació tòpica. Aquest famós tap, més que generacional, és un tap sistèmic. És un factor complex, la dificultat a l’accés, al desenvolupament i a la pràctica continuada de l’ofici, aquest és el tap que més que un tap és un gran escull, i que és més provocat per causes politico-socials que per les dels professionals de les generacions anteriors. Les noves generacions estan lluitant, com sempre s’ha fet per tirar endavant els seus projectes, i no son pas les generacions anteriors les que conformen el tap generacional ni les que els ho impedeixen. El tap és el propi sistema. La dificultat d’avui dia, i això que de mitjans i xarxes de comunicació no ens en falten, és trobar fronts comuns, i com sempre, unitat en l’acció. Això és el més difícil i l’eina bàsica per enderrocar el tap. I el model social basat en l’individualisme no ens fa albirar massa bones perspectives.

+40: Totes som talent. És el títol de la segona taula rodona, el testimoni de dones professionals de més de 40 anys, de com afronten la realitat en l’escena actual. La invisibilitat en el teatre i en l’audiovisual de les dones quan s’encaren a la quarantena és un tema que va més enllà del sistema, avui és un tema global i d’una actualitat clara de reivindicació feminista que no cal perdre de vista ni menystenir en cap aspecte. És un tema recurrent des de fa molt de temps ja. Massa.

No vaig poder assistir a la taula rodona on s’explicaven les diverses realitats al voltant de la contractació i la gestió empresarial dels espais i les entitats clau en el sector. Es titulava així: El backstage contractual: una realitat que cal conèixer. Espero llegir-ne les conclusions quan es publiquin per poder-ne treure algun profit si cal. Com a pensionista que soc però, l’interès i la implicació en aquest tema obeeix bàsicament a mostrar la solidaritat amb els que estan en actiu. M’explico: quan es parla de contractació en general es parla de la població activa, no es té massa en compte als que rebem una pensió de jubilació, que no treu que si volem podem continuar treballant encara que ho hem de fer amb unes condicions clarament injustes. A un pensionista quan realitza un treball artístic se li descompten de la seva pensió els dies treballats. Treballes uns dies i te’n descompten de la pensió els dies treballats, o sigui, pagues per treballar aquests dies perquè són sostrets de la teva pensió. És com una penalització.

Aquesta mesura pot esdevenir dissuasiva de cara a l’acceptació d’algunes ofertes doncs poden sorgir treballs molt interessants però poc rentables econòmicament que et poden fer perdre la pensió. Una cosa és treballar gratis, l’altre és perdre-hi diners, i a això evidentment ningú no hi pot estar disposat. En fi, unes lleis que ens aboquen en molts casos a declinar determinades ofertes o a treballar en negre.

El títol d’una altra taula rodona en les que s’han presentat quatre experiències diferents que s’han adaptat a la realitat d’un entorn força canviant, ha estat: Re formulant-nos! Iniciatives professionals en un entorn canviant. Els participants han exposat les seves diverses experiències i han deixat ben palès que en l’àmbit teatral i audiovisual hi caven una multiplicitat molt diversa d’iniciatives professionals per continuar subsistint, i que és això el que cal fer, reformular-se i reinventar-se constantment per l’exigència de l’entorn canviant i inestable.

I com a cloenda s’ha presentat el divertit i punyent espectacle AKELARRE de la Companyia The Feliuettes que ens ha divertit i ens ha fet acabar amb molt bon gust aquestes dues jornades de debat i reflexió al voltant de les arts escèniques i audiovisuals. Tres actrius i un pianista que s’ho passen bé i ens ho fan passar bé. Bravo!

I en acabar, tot parlant amb alguns responsables de l’organització, que es mostraven satisfets de com havia anat tot plegat, s’intuïa la voluntat de “això ho repetirem, hi ha molt del que continuar parlant, és un fòrum que cal repetir, cal implicar però als que sempre estan absents, els polítics”. Sens dubte aquests, els polítics, son uns dels responsables importants de l’estat de deixadesa i desempara en que es troba tot plegat. Sí.

Han estat unes jornades per a la reflexió sens dubte. Nous escenaris, tan vells com bells escenaris.