El debat i la reflexió al voltant de les arts escèniques i
audiovisuals que s’han exposat en les taules que he assistit aquests dos dies continua
sent el mateix que he sentit en moltes altres ocasions. Els eufemismes i expressions
actuals com ‘posar en valor’, ‘el backstage’, ‘el networking’ i altres, no son
més que una semàntica diferent per abordar-los. La problemàtica continua sent
la mateixa.
Gairebé sempre m’abstinc d’emetre la meva opinió en veu
alta, tinc per costum de no fer-ho perquè no em considero oratòriament eficaç, encara
que posteriorment la meva opinió després de reflexionar l’emeto en altres
fòrums privats, com aquí i ara es pot comprovar en aquestes quatre ratlles.
També, i en aquesta ocasió, observant els assistents me n’he
adonat que era segurament un dels de major edat, i no voldria que, encara que
fos només pel respecte que se’m pot tenir, que se’m veies com aquell que
explica batalletes, que ve de tornada, o que pretén alliçonar amb la seva
experiència vital. Això mai no ha estat la meva intenció i sempre he fugit de
fer-ho.
L’ascensor teatral: puja o baixa. És el títol de la
taula rodona on s’ha parlat del que ve a anomenar-se el tap generacional. Curiosament, el tap generacional del que es tractava
de parlar, després d’escoltar totes les aportacions, tant la dels participants de
la taula, com la dels que hi han volgut participar des del públic, crec que es
podria concloure que no existeix, el tap generacional és una formulació tòpica.
Aquest famós tap, més que generacional, és un tap sistèmic. És un factor
complex, la dificultat a l’accés, al desenvolupament i a la pràctica continuada
de l’ofici, aquest és el tap que més que un tap és un gran escull, i que és més
provocat per causes politico-socials que per les dels professionals de les
generacions anteriors. Les noves generacions estan lluitant, com sempre s’ha fet
per tirar endavant els seus projectes, i no son pas les generacions anteriors
les que conformen el tap generacional ni les que els ho impedeixen. El tap és
el propi sistema. La dificultat d’avui dia, i això que de mitjans i xarxes de
comunicació no ens en falten, és trobar fronts comuns, i com sempre, unitat en
l’acció. Això és el més difícil i l’eina bàsica per enderrocar el tap. I el
model social basat en l’individualisme no ens fa albirar massa bones perspectives.
+40: Totes som talent. És el títol de la segona taula
rodona, el testimoni de dones professionals de més de 40 anys, de com afronten
la realitat en l’escena actual. La invisibilitat en el teatre i en
l’audiovisual de les dones quan s’encaren a la quarantena és un tema que va més
enllà del sistema, avui és un tema global i d’una actualitat clara de reivindicació
feminista que no cal perdre de vista ni menystenir en cap aspecte. És un tema recurrent
des de fa molt de temps ja. Massa.
No vaig poder assistir a la taula rodona on s’explicaven les
diverses realitats al voltant de la contractació i la gestió empresarial dels
espais i les entitats clau en el sector. Es titulava així: El backstage
contractual: una realitat que cal conèixer. Espero llegir-ne les
conclusions quan es publiquin per poder-ne treure algun profit si cal. Com a
pensionista que soc però, l’interès i la implicació en aquest tema obeeix bàsicament
a mostrar la solidaritat amb els que estan en actiu. M’explico: quan es parla
de contractació en general es parla de la població activa, no es té massa en
compte als que rebem una pensió de jubilació, que no treu que si volem podem continuar
treballant encara que ho hem de fer amb unes condicions clarament injustes. A un
pensionista quan realitza un treball artístic se li descompten de la seva
pensió els dies treballats. Treballes uns dies i te’n descompten de la pensió
els dies treballats, o sigui, pagues per treballar aquests dies perquè són sostrets
de la teva pensió. És com una penalització.
Aquesta mesura pot esdevenir dissuasiva de cara a
l’acceptació d’algunes ofertes doncs poden sorgir treballs molt interessants però
poc rentables econòmicament que et poden fer perdre la pensió. Una cosa és
treballar gratis, l’altre és perdre-hi diners, i a això evidentment ningú no hi
pot estar disposat. En fi, unes lleis que ens aboquen en molts casos a declinar
determinades ofertes o a treballar en negre.
El títol d’una altra taula rodona en les que s’han presentat
quatre experiències diferents que s’han adaptat a la realitat d’un entorn força
canviant, ha estat: Re formulant-nos! Iniciatives professionals en un entorn
canviant. Els participants han exposat les seves diverses experiències i
han deixat ben palès que en l’àmbit teatral i audiovisual hi caven una
multiplicitat molt diversa d’iniciatives professionals per continuar subsistint,
i que és això el que cal fer, reformular-se i reinventar-se constantment per
l’exigència de l’entorn canviant i inestable.
I com a cloenda s’ha presentat el divertit i punyent
espectacle AKELARRE de la Companyia The Feliuettes que ens ha divertit i ens ha
fet acabar amb molt bon gust aquestes dues jornades de debat i reflexió al
voltant de les arts escèniques i audiovisuals. Tres actrius i un pianista que
s’ho passen bé i ens ho fan passar bé. Bravo!
I en acabar, tot parlant amb alguns responsables de l’organització,
que es mostraven satisfets de com havia anat tot plegat, s’intuïa la voluntat
de “això ho repetirem, hi ha molt del que continuar parlant, és un fòrum que
cal repetir, cal implicar però als que sempre estan absents, els polítics”. Sens
dubte aquests, els polítics, son uns dels responsables importants de l’estat de deixadesa i
desempara en que es troba tot plegat. Sí.
Han estat unes jornades per a la reflexió sens dubte. Nous
escenaris, tan vells com bells escenaris.
