Ara que ja han passat les eleccions me n’adono que els
polítics continuen amb la seva dèria consistent en dir —què han de fer els
altres.
Quina pesadesa, renoi! Pocs, amb incertesa i amb el risc d’equivocar-se
han parlat del programa que tenen previst implantar quan governin. Però en general
tots ho han fet amb molt poca alegria i poc convenciment, un discurs aprés, sobreactuat,
com de manual, i adreçat cap a si mateixos més que cap als qui els escolten. És
com si no els importés allunyar-se de la gent a la qual s’haurien d’apropar. En
tenen prou amb rebre l’afalagament de la manifestació multitudinària enfervorida de
la multitud d’acòlits que ells es creuen que els contemplen.
En l’àmbit teatral seria com creure’s que els aplaudiments
que es reben quan acabes una funció són tots sincers i amables. I no, no és
així. Millor que qualsevol aplaudiment és la constatació de veure la sala plena
un dia rere l’altre de gent que ha pagat l’entrada, siguin amics o coneguts o no. I també lamentablement entre
la gent de teatre, de la mateixa manera que ho fan els polítics, hi ha la dèria
de dir, què i com ho han de fer els altres, mostrant d’aquesta manera molt poca
objectivitat i consideració respecte el treball dels companys.
Encara que no es la voluntat dels qui la plantegen, dóna la sensació que algunes de
les obres de teatre de la cartellera sembla que vagin adreçades a familiars i
amics de l’entorn dels que hi intervenen, i en realitat aquest és l’únic públic
que hi acaba assistint. Pocs són els muntatges que s’arrisquen amb plantejaments
dramàtics adreçats a un gran públic al qual tampoc hi acaben tenint accés
perquè les multiprogramacions no permeten una mínima amortització.
El funcionament de la infraestructura teatral possibilita
sortir-se’n a ben pocs muntatges dels que es presenten. La producció independent és una ingent massa magmàtica
condemnada a l’ostracisme i a l’esterilitat, o com a màxim en cas d’un fortuït èxit, a una
precària i efímera subsistència. Hi ha d’anar molta gent al teatre i s’han de
tenir períodes d’exhibició més llargs per poder sobreviure del que es recapta a
la taquilla. I si amb tot això, a sobre no ens oblidem de la dèria de dir què i com ho han de
fer els altres, trobo de difícil solució albirar una esperançadora i
enganxadora perspectiva col·lectiva de futur en aquest aspecte.
A veure si els polítics, encara que no n’hagin dit res al
respecte en les seves campanyes electorals, fan alguna cosa pel teatre. Seria insòlit,
però d’agrair.
