Atenent a la demanda del bon amic Jordi, publico aquesta entrada en aquest bloc de la qual no en sóc l'autor. És el primer cop que rebo una sol·licitud d'aquest tipus i és clar que ell m'ho ha demanat perquè sap que coincidim respecte a les reflexions com actors que som. Es tracta d'un article que ell ja ha publicat en el seu espai de Facebook, Jordi Blesa Montoliu. Aquí va:
DESCOBRINT LA INTERPRETACIÓ
Quan tens entre quinze i disset anys estàs
descobrint el món i tot el que et volta, i en el meu cas, a més dels secrets de
la vida i d’un món que s’obria als meus peus, també començava a descobrir els
envitricollats camins i racons que poblen la interpretació teatral.
Recordo que en aquella època ja havia
escoltat lloances a la grandiositat del talent de “Doña Maria Vila”. Jo me la
imaginava actuant com ho feien les grans actrius del meu temps i que tants cops
havia vist dalt d’un escenari: Marta Angelat, Vicky Peña, Maife Gil, Mercè
Arànega, Carme Fortuny, Montserrat Miralles, Montserrat Carulla, Maribel Altés,
Nadala Batista, Maria Matilde Almendros, Concepció Arquimbau, Carme Molina,
Montserrat Salvador, Pepa Arenós, Núria Duran, Teresa Cunillé, Sílvia
Vilarrasa, Marta Martorell, Anna Lizarán, Mercè Sampietro, Anna Güell, Rosa
Renom i Rosa Novell entre moltes altres d’una extensa i inacabable llista.
Va ser l’any 91 durant el meu pas per Onda
cero, i gràcies a l’Ernestina Guillen – aleshores cap de programes i
responsable de l’arxiu sonor del quadre d’actors de Ràdio Espanya de Barcelona
-, que vaig tenir accés a un enregistrament datat del 1961 de “La ferida
lluminosa” de Josep Maria de Sagarra protagonitzat per “Doña Maria Vila” i
dirigit per en Carles Lloret que també era el narrador.
He de confessar que en aquells tendres
anys, la interpretació de “Doña Maria Vila” no em va agradar gens; la vaig
trobar buida i totalment mancada de força, malgrat tot jo era conscient del
valor històric de l’enregistrament en qüestió i en vaig sol·licitar una còpia
en cinta de casset que encara guardo.
Temps després vaig tornar-la a escoltar,
però mira per on, ara hi començava a trobar molts més atractius que no pas el
primer cop, i un dia, trobant-me sol a casa, vaig voler provar d’imitar el to
de “Doña Maria Vila”. No només no me’n vaig sortir, sinó que el resultat va ser
patètic. Què fallava? Vaig tornar a escoltar l’enregistrament, i ajuntant més
dades al trencaclosques, vaig descobrir dues coses importantíssimes que em van
ajudar a comprendre:
“La ferida lluminosa” s’havia estrenat
l’any 54 al Romea a càrrec de la companyia Maragall protagonitzada precisament
per “Doña Maria Vila”, i durant prop de dos o tres anys l’esmentada companyia –
a més de les funcions diàries – en va fer prop d’un centenar de bolos per tot
Catalunya o més, què va passar? Que quan
Ràdio Espanya la va enregistrar set anys després de l’estrena, “Doña Maria
Vila”, més avesada a l’actuació dalt d’un escenari que no pas a l’ús exclusiu
de la veu davant del micròfon, va haver de fer un importantíssim exercici de
contenció, la qual cosa feien que l’actriu estigués més pendent de la tècnica a
seguir que de la pròpia interpretació, , i al costat d’actors com Fernando
Forga, José María Santos, Joaquim Rubio, Carme Contreras, Irene Mir i Julio
Fernández, que coneixien a la perfecció com usar la veu davant del micro perquè
ho feien cada dia, quedava empetitida.
Aleshores també vaig entendre una altra
cosa: aquell to excessivament sobreactuat era el reflex d’una època, una manera
de fer teatre molt concreta sobre la qual s’ha bastit la interpretació
naturalista i veraç que avui coneixem. I precisament per això, perquè sense
passat no hi ha present i sense tenir clar el present no podem afrontar el
futur amb garanties, sempre veneraré la feina i el record dels companys que
m’han precedit perquè sóc molt conscient del molt que han fet i del molt que
els devem tots els que ens dediquem a aquest ofici i l’estimem.
I ara jo pregunto: realment ho hem
valorat? Realment els hem fet justícia? Realment els tenim al lloc que els
toca? La resposta – malauradament – és no. Jo, perquè he tingut la gran sort
que des de ben petit el meu avi em va ensenyar a conèixer i estimar els meus
companys de professió i aquesta ha estat una eina imprescindible per voler
saber més i anar molt més enllà, però, i a l’Institut del teatre? I a les
escoles i acadèmies d’interpretació? S’ensenya – a més d’interpretació i tota
la tècnica del món – història del teatre? Es donen a conèixer els noms i la
feina d’actrius i actors i directors que ens han precedit? La resposta és no,
no i no, i la prova la teniu en una anècdota que ens explicava el difunt actor
i director Ricard Palmerola:
Un dia estava dirigint una sessió de
doblatge a Madrid, i casualment va escoltar que dos dels actors que hi
participaven parlaven d’un espectacle que estrenarien en breu, i a la pregunta
de quin era el repartiment, va escoltar com un dels conversadors deia amb un to
que gairebé ratllava el menyspreu:
“Y también hay un viejo que, reciclándolo
un poco, Bueno, podrà servir. No lo conocerás, es un tal Carlos Lemos”.
Va ser tal la indignació que colpí el
pobre Ricard en escoltar parlar d’en Carlos Lemos amb tant poc o nul respecte,
que va suspendre la sessió pretextant una indisposició.
Que cadascú en tregui les conclusions
pertinents, però sí diré una cosa: ningú neix ensenyat, i tots en algun moment
o altre sentim a parlar de fets o de persones que per edat o per altres factors
desconeixem, per aquesta senzilla raó és lícit ignorar, però el que de debò és
il·lícit i inadmissible és menysprear allò que desconeixem només per pur
desconeixement.
Penseu-hi, creieu-me,val la pena, perquè
tot el que he exposat és perfectament extrapolable a milers de situacions massa
quotidianes i de vegades, també massa doloroses.
