La meva butaca buida

 M’agrada fer teatre, i veure també bons espectacles, no obstant hi ha temporades que no em ve massa de gust anar-hi, i això és contradictori i segurament desaconsellable fins per a mi mateix, hauria de recuperar com fos els desig de tornar-hi el més aviat possible, ja que el teatre és l’únic esdeveniment en viu de la ficció que ens reporta als humans un benestar ben diferent a qualsevol altre, perquè és irrepetible i únic. Anar a veure el que s’està fent, és una obligació que de tant en tant m’imposo, no solament per saber què estan fent els que anomenem companys (ho siguin o no!), sinó també per veure què i com s’està fent, i també com ho rep, i com és el públic que va variant segons les èpoques. Quan jo era jove, hi havia un públic còmplice amb els que fèiem el teatre, amb un cert compromís, i un altre públic més general que s’avorria segurament amb el mal teatre comercial que aleshores es feia. Actualment, que el públic és més nombrós, crec que hem arribat a una confluència d’aquests dos públics. I això és bo i dolent a la vegada. Bo, perquè el públic ha augmentat considerablement, però dolent també perquè l’aspecte comercial a primat per sobre l’aspecte del compromís, em sembla que avui dia hi ha pocs espectacles que cerquin un mínim de complicitat amb el públic; el que recerquen és complaure’l —que em sembla molt lícit— però més perquè n’esdevingui consumidor que perquè esdevingui fidel i partícip a una determinada dramatúrgia que se li pugui plantejar. I aquesta realitat que percebo, realment em preocupa. No perquè cregui que el teatre hagi de ser d’una o altra manera, —el teatre és de moltes, ha de ser de totes les maneres possibles— sinó perquè la manera en què a mi m’agradaria veure com es construeix el teatre no solament fos alimentícia per als qui el fan i prosaica per als que en són espectadors. El teatre actual necessita posar-se davant, estirar, no anar a remolc dels poders establerts —per més democràtics que siguin— si no és així en algun aspecte, deixa de ser art en viu per esdevenir una cerimònia ritual d’entreteniment propiciada pels mateixos poders fàctics que fan una societat involutiva. I en el pla quotidià, la referència de la crítica teatral i d’espectacles, avui dia no crec que serveixi lamentablement ni per a fer dossiers degut a la crisi de la pròpia premsa escrita i que el periodisme en general també pateix; les línies de programació dels teatres són difícils de dilucidar i les noves dramatúrgies a nivell mundial tenen una circulació elitista que no arriba al públic existent més que amb uns índexs ridículs i insignificants…

He buidat una mica el pap, però la meva butaca encara resta buida… Miraré d’omplir-la el més aviat possible.