Un titular de l’Avui del 12/08/08 diu: “Roger Pera s'estrena en la direcció amb una obra sobre la fi de la joventut que revela les pors i decepcions de la generació de joves que van néixer entre els setanta i els vuitanta.” I en el mateix diari en Bernardo Cortés, poeta, rapsode, cantant i actor que va néixer a Jaen el 1933) diu: "El que més m’agrada és que la gent sigui feliç quan actuo"
Aquesta coincidència d’opinions de gent jove i de gent gran en unes mateixes pàgines d’un diari em reforça la moral estivalment caiguda. Sí, perquè tan bo és voler mostrar les inquietuds i les preocupacions de la generació a la que pertanys, com lícit és, esdevenir satisfet en repartir felicitat. Ambdós propòsits sens dubte són objectius encomiables que l’artista no pot perdre de vista.
En un altre titular de l’AVUI del 14/08/08 que diu: “Sous que maten personatges. L'assoliment de la fama porta els actors a negociar un increment de la remuneració que pot ser 'letal'"
Bé, jo no criticaré l’article, però sí que estic en part d’acord amb el titular. Quan un sou deixa de ser un sou, crec que hi ha algun desequilibri en algun lloc. En el mercat laboral el producte d’un treball sempre ha d’esdevenir beneficiós i aquest ha de repercutir en tots aquells que l’han fet possible. Una altra cosa és que els beneficis es reparteixin amb l’equitat adequada, però això no ha de contemplar-se a nivell de sous, sinó com a partícipació de beneficis. Quan això passa el treballador se situa en un altre nivell, i aleshores, potser sí, que si es força la màquina inadequadament els increments de les remuneracions que es puguin demanar poden esdevenir “letals” com diu el titular. No és senzill d’analitzar quina és la riquesa que genera un treball artístic, però els actors han de ser-ne conscients en tot moment, ja que caure en una sobrevaloració del propi treball és una injustícia igual que la menysvaloració del treball propi o el d’altri.
A EL PAÍS del 24/08/08 hi ha un reportatge de la Maruja Torres que entrevista a Sean Connery el qual diu entre altres coses: “… si a Califòrnia els diaris es buidessin de la paraula “èxit” quedarien buits… contràriament el terme predilecte dels diaris escocesos és “fracàs”… diu també que als seus compatriotes els agrada estirar l’estora roja, perquè qui hi passi caigui al desfilar… fer cinema és com empènyer una merda muntanya amunt… alguna cosa t’acaba esquitxant…”
Aquí a casa nostra no ens assemblem massa en aquests extrems, ni a Califòrnia pel seu positivisme ni a Escòcia pel seu negativisme. Ara bé, sí que em sembla que pensem una mica com el Sean Connery respecte a l’estora… i respecte al cinema també… encara que cada vegada sembla que hi ha menys gent disposada a empènyer la merda muntanya amunt. Llàstima… perquè si ho féssim potser podríem intentar imitar el cinema que el Sean Connery ha fet, que no és poc ni dolent precisament!
