Teatre i Poder, un muntatge compost de dues peces curtes Escorial de Michel de Ghelderode i El captaire o el gos mort de Bertolt Brecht, ha estat estrenat i representat al saT! (Sant Andreu Teatre) el passat mes d'octubre del 18 al 21; s'han fet quatre funcions, i el dia 25 d'octubre s'ha fet al Centre Cultural de Sant Adrià de Besòs. La direcció ha estat de Pau Guix i els intèrprets han estat el Manel Solàs, el Jordi Blesa, el Xavier Martí i l'Enric Cervera.
El procés de posada en peu d'aquest espectacle ha estat en el més pur estil del teatre independent dels anys setanta; s'ha assajat per les nits, respectant les agendes de tota la companyia i els diners per a la producció han estat aportats pels que han tingut la iniciativa de tirar endavant el projecte, en aquesta ocasió el Pau i l'Enric, que van pensar i convèncer a la resta de l'equip per implicar-s'hi, incloent-hi la magnífica música composada especialment per a l'espectacle pel Miquel Ortega i també comptant amb l'Eva Cañadas que ha fet l'ajudantia de direcció.
Es va assajar a l'espai de Les Golfes de Can Fabra pel setembre i l'octubre, i fins el dia abans de l'estrena al saT! partint dels textos ja memoritzats i d'uns plantejaments dramatúrgics preestablerts. El procès ha estat molt regular, en el sentit que hi ha hagut poquíssimes interferències d'assistència en els assajos i això ha donat una consistència al muntatje, i una maduració global, que ens va portar a l'estrena amb una agradable tranquil·litat inusual, no carent evidentment de la tensió inevitable que comporta qualsevol estrena.
A l'escenari, l'espai buit és el nexe que lliga les dues dramatúrgies formalment, i que els permet així l'atemporalitat de cadascuna de les peces, situant-les amb aquesta proposta en l'òrbita de petites joies clàssiques del repertori universal cosa que no sovinteja en els nostres escenaris actualment.
Escorial de Ghelderode amb els seu llenguatge ple d'imatges barroques és bàsicament salvable amb la paraula, i així ha estat concebuda i interpretada la peça, i El captaire o el gos mort de Brecht una obra difícil per la seva simplicitat aparent, a part de la fonamentalitat de la paraula, també li ha estat imprès el caràcter que el distanciament de l'autor demana en els seus textos, esdevenint una interpretació dura però finalment molt agraïda i molt ben rebuda pel públic.
No els ha calgut als personatges la disfresa de cap època, només amb els quatre elements distintius i simbòlics de la reialesa i de la pobresa, juntament amb els elements característics del bufó i la força de la farsa i de la paraula, han configurat un espectacle sobri i esplèndid, subratllat per unes magnífiques projeccions que aconsegueixen diferenciar formalment els espais d'ambdues obres utilitzant un recurs que dóna modernitat a l'espectacle i que s'agraeix per la seva simplicitat i per la utilització del llenguatge de l'audiovisual actual; a aquest fet també hi han contribuït les esplèndides músiques composades especialment per a l'espectacle; així com la interpretació en directe a l'acordió d'un dels seus intèrprets, en Jordi Blesa, que per a més mèrit encara ja que es tracta d'una persona invident, l'esforç del qual així com també el que ha fet la companyia a l'assumir-ho, resulta insòlit i encomiable, per no dir paradigmàtic. Tant de bo hi haguessin espais teatrals suficients arreu del nostre país per presentar muntatges d'aquestes característiques amb les variables formals i conceptuals que s'hi han barrejat en aquest. Aquest muntatge aporta un tipus de teatre compromès, pels seus autors, per la seva posada en escena, pels seus intèrprets, un muntatge independent en el sentit més estricte, per la seva formulació i pels seus plantejaments formals i dramatúrgics. Esperem que no es mori aquí, l'esforç que tot l'equip a fet paga la pena de rendabilitzar-se.
