Ja n’he parlat en altres ocasions del robatori de les paraules. Últimament m’ha colpit el furt de la paraula ‘revolució’ fet per una entitat bancària. Cada vegada que passo per davant d’una de les seves oficines i veig la paraula revolució a les seves finestres com si fos un grafit contestatari m’agafen ganes de llençar la pedra —que mai tinc a punt— i que malgrat tot encara no he gosat llençar contra res ni contra ningú. Un altre robatori que també m’ha commogut és el de la publicitat d’una important entitat d’estalvi, que ens presenta l’entitat com si fos una ONG. Tots sabem que aquestes entitats tenen obres socials importants i que patrocinen moltes activitats que sense el seu suport costarien molt d’endegar, però d’això a la demagògia del missatge paternalista hi ha una certa distància. En la societat tan moderna que vivim, i malgrat la meva percepció me la faci veure tan adulterada, sóc dels que pensen que la terra ha de ser de qui la treballa, i per tant, les paraules són dels que les utilitzen, ningú n’és propietari; però contra aquests furts lingüístics que perverteixen els conceptes que hi porten implícits, només hi ha la solució d’estar amatents i vetllar per les paraules esforçant-nos per donar-los-hi cada vegada més el sentit adequat que els correspon, contràriament, els lladres sense escrúpols continuaran perpetrant aquests infectes robatoris.
La columna de l’Entreacte núm. 129 d’octubre de 2005
