Reflexió inicial

Les engrunes que no entenc

“Penseu que el mirall de la veritat s’esmicola a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.” Del final de La primera història d’Esther de Salvador Espriu

Aquest paràgraf m’ha fet desllorigar el que fa una temporada portava barrinant com espectador que sóc en sortir de veure algunes funcions de teatre que no m’han agradat amb les quals no he experimentat cap plaer, o potser pot haver passat que no les he enteses.

La primera vegada que vaig llegir Espriu, no el vaig entendre massa però em va produir plaer llegir-lo, igual em va passar amb algunes pel·lícules de Bergman o amb algun tipus de música, i fins en la plàstica i la gastronomia m’han passat coses semblants, però en tots els casos, la primera impressió sempre ha estat agradable i plaent.

Per què doncs no m’han produït plaer i per tant dic que no m’han agradat algunes obres que he vist últimament?

El paràgraf d’Espriu que he referenciat m’ha donat l’explicació:
“Si el mirall de la veritat s’esmicola en fragments petitíssims”, el que pot haver passat és que cada un dels trossos ‘no’ ha recollit l’engruna d’autèntica llum tal com el poeta demana, i per tant, com espectador no puc haver entès l’obra perquè me l’han explicada malament, sense la llum que necessita qualsevol de les engrunes en què s’ha esmicolat el text potser en nom del que anomenen actualment els avantguardistes el procés de desconstrucció.L’hi agraeixo, doncs a Espriu haver-me ajudat a entendre d’on em ve la insatisfacció com a espectador. Que m’ho expliquin bé, sisplau i em donaran plaer. El que no vull de cap manera és deixar de ser un espectador crític i convertir-me en un esnob passat de moda que aplaudeix encara que no pot ni arriba a entendre el que li ofereixen.

La columna ètica article publicat a la revista Entreacte núm. 107 l'octubre de 2003.