Preocupacions primaverals

En un capítol de la sèrie Ventdelplà em van sobtar un parell de coses. La primera, sociològica, una baralla a la americana entre dues bandes de nois joves, i l’altra, lingüística l’expressió “marejar la perdiu”. Em pregunto, cal importar aquests models nefastos de comportament de la gent jove, inusuals en el nostre país? La nostra expressió “Fer volar coloms” no tindria la mateixa precisió que el castellanisme emprat?

La creació de falses expectatives de cara a la inserció laboral en el món de les arts escèniques i l’audiovisual pot perjudicar sobretot als joves entusiastes si a aquests no se’ls subministra suficient informació de l’estat general del sector. Per tant, totes les entitats que incentiven l’esperit i la formació artístiques haurien d’actuar amb prudència quan informen sobre les possibilitats d’accedir a qualsevol especialitat del món professional, perquè si no és així, poden abocar en un futur als que s'hi entusiasmin a un cúmul de frustracions de difícil reparació. Això ho dic per la publicitat que fa un ens públic, dedicat potser a estimular vocacions o potser perquè han fet algun estudi que diu que hi ha mancança de professionals en el nostre país, no ho sé... I que quedi constància que el meu entusiasme personal és responsable de la inserció de força col·legues dins la professió, però evidentment, una cosa és l’entusiasme individual i l’altra la publicitat institucional.

I a més:

Una màxima personal:
«Per a la majoria d’actors, intervenir en una sèrie o en una pel·lícula, és com per a un pintor vendre un dels seus quadres exposat en una mostra col·lectiva.»

I una d’un filòsof:
«La vida s’ha de viure mirant endavant, però només es pot entendre mirant enrere.»

Article aparegut a La columna de la revista Entreacte núm. 125 de maig de 2005