Aquesta reflexió és abans de que s’acabi l’estiu. Fa calor encara, i força. Escric al costat de l’aparell d’aire condicionat, que ningú es pensi que la calor m’està alterant! Som a pocs dies de que comencin els nous i exitosos projectes artístics i culturals previstos per a la nova temporada. Abans de que surtin a la llum els nous repartiments, artístics, i de diners i de poders, forjats generalment en secretes i obscures estratègies. Abans de que s’iniciï l’enèsima i sempiterna tardor calenta. Abans de que alguns es comencin a animar i altres es decideixin a llençar la tovallola. Abans de poder esdevenir madurs en alguns casos, i abans que altres deixin d’expirar el darrer alè. Abans, molt abans que ens n’adonem on som i què hi fem aquí i ara. Abans fins i tot de les mobilitzacions, les diades i les celebracions dels propers 15 M, 11 S, 20 N, i XX X... Abans de poder esdevenir mínimament solidaris, i abans de plantejar-nos deixar de ser conflictius, i, o polèmics. A mi personalment, em cal reflexionar, però no per mirar-me el melic, no per emmirallar-me del meu opac resplendor, sempre m’ha calgut fer-ho, reflexionar. Reflexionar abans, és el que em cal, i després és el que necessito. L’abans, l’anterioritat imprescindible, no sempre és factible ja que el present és imprevisible i acostuma a restar-me-li protagonisme. Aquesta reflexió és el fruit d’aquesta necessitat. Una fotesa segurament, per descomptat!
