Enyoro fer una llarga cua per entrar al teatre o al cinema encara que quan estic a prop de la taquilla em posin el cartellet d’exhaurides les localitats. Enyoro el desagradable atapeïment en l’hora punta al metro o al bus amb el molest frec a frec amb el conjunt de passatgers. Enyoro les manifestacions massives. Enyoro veure la cara no només els ulls de qualsevol amb qui parlo. Enyoro... El que sí que veritablement enyoro i sempre desitjo, és sortir a l’escenari i no veure ni una butaca buida.
Hi ha hagut moltes pestes i mortaldats, però mai el món ha estat tan interconnectat com ho està ara. Per això, en aquests moments, més que celebrar que s’acabi aquest fatídic vint-vint, m’agradaria celebrar amb esperança, que comença una nova era global, sobretot que sigui nova, la normalitat d’abans de la pandèmia tenia molt que desitjar, una nova normalitat que ens faci no caure de nou en els mateixos errors que fins aquí ens han dut.
Per als pocs que els hi pugui haver anat bé aquest any, felicitats! Afortunats hem estat els que encara ens puguem continuar considerant no infectats.
De tant rentar-nos les mans, —no per desentendre’ns de res és clar, tot al contrari—, aquest any vint-vint el podríem anomenar l’any Ponç Pilat. Sempre n’hi haurà que se les continuen rentant a l’estil del governador de Judea, —el que va condemnar Jesús vint-i-un segles enrere—. Un desgavell tot plegat. No vull fer cap metàfora sobre aquest tema perquè les metàfores sempre ens poden fer entendre altres coses o ens poden confondre més encara. Rentar-nos les mans tots sabem que és una mesura profilàctica, no cal buscar-li cap simbologia afegida ni tres peus al gat.
Rentar-se les mans no és més que aprendre a interpretar el rol que et pertoca, desembrossar-se, per poder aparèixer net i polit a l’escenari. Posar-se la mascareta és revestir-se físicament del personatge que has d’interpretar. Mantenir la distància, és allò que tan sàviament ens va ensenyar el mestre Bertolt Brecht i que mai no hem d’oblidar, la distància imprescindible entre l’intèrpret i el personatge que es representa.
Doncs ja estem a punt, el públic que faci el que ha de fer, i els de les normatives, que s’aclareixin d’una puta vegada.
«Hi havia una vila en un món en el que els virus eren visibles, tothom quan els veia els podia combatre amb les seves diferents eines. Hi havia vilatans, que amb una mena de matamosques quan veien el virus l’esclafaven. Altres, l’eliminaven amb un esprai. Altres, més expeditius, amb un bon cop de mà. I altres, pocs, els vells savis de la vila, amb una mena de caçapapallones atrapaven el virus, l’estudiaven, en treien les seves conclusions, i finalment l’acabaven afegint a la seva molt extensa col·lecció de malignes. Mai hi va haver cap pandèmia en aquell idíl·lic món. Les eines de les que disposaven sempre els van preservar de les malèvoles infeccions...»
I em vaig despertar.
Bon any!
