Reflexions d'un actor
Els articles d'aquest bloc són reflexions personals sobre esdeveniments des de l'òptica crítica de l'actor que les escriu. Es va nodrir inicialment dels articles publicats a la revista ENTREACTE editada per l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) dins de la secció LA COLUMNA, i n'hi ha també editats en altres publicacions; des de 2007 són inèdits en aquest espai.
Arxiu del blog
de març 31, 2024
ELS DRETS ADQUIRITS I ALTRES PREOCUPACIONS
de febrer 07, 2024
RETALLS
«Rècord històric del teatre català amb 2,84 milions
d'espectadors. Les sales
de Barcelona tanquen el seu millor any i recapten 86 milions d'euros. Les sales
de menys de 200 localitats reben 305.413 espectadors i gairebé quatre milions
d’euros de recaptació.»
Sens
dubte que cal estar content i celebrar-ho, però... constato com altres vegades
ja he fet que es continua parlant d’espectadors en lloc de dir —entrades
venudes. Si una persona va cinc vegades al teatre, no l’han de comptabilitzar
com a cinc espectadors, és un espectador que va cinc vegades al teatre, no és
el mateix. I tant de bo hi anés deu vegades i no cinc. Jo gosaria dir que els
que van al teatre, enguany hi han anat més, possiblement perquè encara hi ha
més oferta. Conec a gent que no hi ha anat mai ni hi pensa anar al teatre.
Per
altra banda, crec que seria interessant també, veure i analitzar el rendiment
de la multiplicitat de produccions que es presenten en l’actual oferta
possiblement desmesurada que no fa més que indicar-nos l’estat de crisi del
sector. Encara que sembla contradictori, més producció pot ser indicatiu de més
carestia. Els artistes no deixaran de produir i generar nous productes malgrat
cada vegada els sigui més difícil de mostrar-los i rendibilitzar-los.
Continuaran produint si no llencen la tovallola, que també n’hi ha que ho fan
lamentablement. M’és difícil entendre que moltes de les produccions que es
presenten en sales petites amb aforaments petits també, durant dues o tres
setmanes com a màxim, obtinguin una rendibilitat social i econòmica mínimament
acceptable del seu producte. Davant d’això, seria bo per a tots plegats,
professió i públic també, que hi hagués una, diverses veus crítiques que analitzessin
aquests aspectes. Veus difícils de trobar per arreu.
***
I
un altre retall de premsa.
«Els Premis Gaudí són un reconeixement anual que es
concedeix a les millors pel·lícules, sèries de televisió i produccions
audiovisuals en català o produïdes a Catalunya. Són considerats com els premis
més importants del cinema català i es concedeixen per l'Acadèmia del Cinema
Català. Els premis es van crear l'any 1986 i des de llavors es concedeixen cada
any a les produccions que han destacat pel seu nivell de qualitat i
originalitat.
La setzena edició dels Premis Gaudí es va celebrar el 4 de febrer del 2024 al
Centre de Convencions Internacional de Barcelona. La presidenta de l'Acadèmia,
Judith Colell, va parlar dels èxits del cinema català, de la precarietat
laboral contra la qual hem de lluitar, i la tolerància 0 amb l’assetjament i
els abusos al seu discurs durant la Gala dels XVI Premis Gaudí 2024.»
Tal com va dir la presidenta de l’acadèmia, només cal
mirar l’extracte de l’informe sociolaboral d’AISGE que adjunto a continuació
per constatar la precarietat laboral a què fa referència.
Sens dubte l’estat general sembla ser millor que anys
anteriors, però cal encara treballar molt per arribar a cotes de dignitat que
la professió en general encara n’està molt allunyada d’aconseguir-les.
I està molt bé i cal enorgullir-nos que pelis fetes amb gent d’aquí arribin a optar als Òscar, però cada vegada més s’estan tancant multi sales d’exhibició i això vol dir que el públic és cada vegada més absent. Si les tanquen és perquè estan buides. Satisfaccions sí, però preocupació també. Celebrem doncs tots els èxits sens dubte, però sense deixar de preocupar-nos i combatre la precarietat i les injustícies. No ho oblidem! Felicitats a tots els guardonats i salut per a tots companys!
de desembre 10, 2023
PRECARIETAT
La darrera obra que he vist a Dau al Sec té un títol llarg i una mica estrany quan a la utilització de les majúscules en el programa de mà «La Millor Obra Que Mai No Veureu Als Escenaris Catalans» Em sorprèn aquesta utilització de les majúscules, es tracta d’una influència anglosaxona segurament. En fi, és igual. El que no m’ha sorprès gens ni mica és l’obra en si mateixa. Sorprèn sí que gent jove parli d’un tema tan atàvic com actual, un tema que ja hi era present quan jo era tan o més jove que ells i que lamentablement encara està per començar a resoldre’s: La precarietat de les companyies independents.
Hi ha una xarxa nacional
de teatres alternatius
i els darrers anys han sorgit moltes altres sales encara més petites que crec
que es poden anomenar o s’anomenen sales
de proximitat.
M’imagino que aquesta
obra pretén ser bàsicament una reivindicació encara que estigui plantejada com
a un divertiment més que com un drama. Diuen en el programa de mà que l’obra
està adreçada A TOTHOM. Aquest tothom tant de bo sigui força ampli i a la
reivindicació puguin sumar-s’hi moltes companyies que com la d’ells es troben
en una precarietat endèmica sense massa sortides. No sé si aquest és un dels
objectius que aquesta companyia pretén, la reivindicació, però em semblaria
interessant que fos així.
En un espai de proximitat
com el de la sala del Poble Sec com en molts altres dels que actualment hi ha amb
aforaments minúsculs i temporades curtíssimes és difícil per a qualsevol
companyia de no aconseguir amb el seu muntatge l’objectiu d’anar més enllà que
el de només satisfer amb preus assequibles als amics i coneguts que són els que
acaben amb sort emplenant els mini aforaments de les sales.
Ells mateixos, una actriu
i dos actors, expliciten en el seu muntatge que és impossible que surtin els
números per poder amortitzar les despeses. Només les sales poden a través dels
diferents muntatges que programen continuar obertes. Les companyies independents
es queden amb la precarietat tant si estan subvencionades com si no.
La multiprogramació, a
les sales les salva mínimament. Com també es dóna el cas d’alguna sala que té
una companyia estable i amb els seus diferents muntatges assumeix la
multiprogramació amb les seves pròpies produccions. Pot ser una manera de
sortir-se’n de l’endèmica precarietat.
La característica comuna
és que en tots aquests espais, sempre hi ha pocs intèrprets a l’escenari. Una
autocensura compartida des de fa molt temps ja amb els autors. Sales petites, escenaris
petits, repartiments petits, aforaments petits. I com a resultat evident,
recaptacions petites també.
És curiós. Jo vaig viure quan
era jove la fi de les dues funcions diàries en els teatres. Va ser un triomf,
diuen! Ara hi ha sales que fins en fan tres de funcions, de diferents muntatges
és clar! Sortosament els temps han canviat i aquesta mirada enrere és negativa.
En fi, el meu desig és que
a aquesta i a totes les companyies independents, que no tan sols puguin
amortitzar els seus muntatges sinó que en puguin treure la rendibilitat
cultural i els suficients beneficis econòmics i artístics per endegar-ne de
nous i poder traçar amb un mínim de llibertat la seva trajectòria artística que
crec que tanta falta fa en el panorama teatral independent.
Deixant això sí per a un
públic més comercial els múltiples i exitosos musicals franquiciats que sovint ens
omplen les cartelleres i les butxaques d’alguns empresaris. Però això és un
altre tema.
Bon any!
d’octubre 11, 2023
BRECHT EN ESTAT PUR
El passat 1 d’octubre vaig veure al Teatre Joventut El pa nostre de cada dia, un muntatge dirigit per Pepa Calvo a partir d’una adaptació lliure de Der brotladen (El forn de pa) feta per la mateixa directora i per l’Eva Fructuoso d’un text de Bertolt Brecht. El muntatge està plantejat com un laboratori actoral en el que les quatre actrius de forma coral, uniforme i amb excel·lència protagonitzen diversos personatges (Gloria Viguer, Eva Poch, Muntsa Tur i Alma Alonso). Tal com glosa el mateix teatre en el programa, aquest muntatge és una crítica política i social que convida a la reflexió i a l’acció. El teatre de Bertolt Brecht és un teatre considerat pels experts com a patrimoni de la humanitat, i sens dubte aquesta proposta, tan poc usual a l’actualitat en els escenaris se’n pot vantar perquè excel·leix i no defrauda. Tot al contrari, als espectadors ens sentim inoculats d’ànsia combativa, aquell sentiment tan positiu que hauria de ser imprescindible sempre quan surts del teatre després de veure qualsevol espectacle. I el teatre de Brecht i la proposta de tot aquest equip femení ho ha aconsegueix. Felicitats, enhorabona i sort.
Nota de la «Introducción del
Teatro Completo de Brecht».- Peter Brook, que no siempre ha estado de acuerdo
con Brecht, porqué él defiende la «magia» teatral, escribió al respecto algo
más breve que es casi de cita obligada: «Nadie que se ocupe seriamente del
teatro puede prescindir de Brecht. Es la figura clave de nuestra época, y todo
el trabajo teatral de hoy comienza en algún momento con las teories y los
logros de Brecht, y regresa a él.»
d’octubre 04, 2023
NOSTÀLGIA, NO. EMPRENYAMENT, SÍ.
El que m’hagués agradat
explicar (cliqueu aquí) també hi és a la meva autobiografia
a la seqüència 1988 (document a sota) i en el meu web on explico com em vaig implicar en el
projecte inicial d’Entreacte. I tot mirant
el número 0 que guardo enquadernat on hi figurava l’equip inicial de la revista
i els membres de la junta directiva (document a sota), vaig poder constatar que l’única persona de
tots ells que hi havia a la sala era jo, no hi havia ningú més dels que aquell
1988 vam endegar la revista, i crec que l’únic que justificadament no hi podia
ser era l’Alfred Lucchetti perquè lamentablement és mort fa un quants anys ja.
Parlar de com eren les
coses temps enrere no em sembla que sigui pas dolent, si s’ha arribat fins aquí
és gràcies a les gràcies i desgràcies dels que ens han precedit, no cal
rememorar ni els èxits ni els fracassos, cal, si més no, tenir-los en compte
per treure’n profit o per no tornar-hi a caure. El que no és acceptable és l’oblit
sistemàtic, la no història, el creure que tot comença a partir d’un mateix, que
les generacions anteriors no han fet res o que no han existit.
Per això, estic
emprenyat.
I si llegiu la Presentaciói l’Editorial d’aquell número 0 constatareu que si bé la nostra professió
actual (no la sindicada) ha crescut considerablement i té sortosament molt més
bona formació, la realitat i el benestar professional quotidians estan tant
poc assegurats que en aquells temps; les dues actrius del col·lectiu
Desasosiego que hi havia a la mesa en van donar constància parlant de la
incertesa del seu proper futur tot i haver obtingut un èxit considerable en el
seu primer espectacle. I un altre tema del que també es va parlar a la mesa, que
res tenia a veure amb els 35 anys d’Entreacte, l’increment de les entrades venudes,
—un èxit de la patronal sens dubte—, no de la massa treballadora.
Ah, i per cert, jo no he
esta mai el director d’Entreacte, jo l’he fet sí, durant molts anys, i hi he
figurat com a cap de redacció, però mai ni hi he estat ni hi he figurat com a
director, no hi ha cap hemeroteca que ho pugui demostrar. Les inexactes o
falses informacions si es continuen dient la gent acaba creient-se-les
lamentablement i no serveixen més que per donar un relat històric esbiaixat o/i
inadequat.
de setembre 08, 2023
MALS TEMPS PER A LA LÍRICA* / VISCA EL TEATRE!
«...vaig acabar el teu
llibre FÍBULA. Felicitats! M’ha agradat veure i conèixer tots els personatges
relacionats amb l’Arnau, la Roser i l’Àngel. Ha
estat molt interessant i recomanaria a la gent que li ha agradat la teva obra
que també es llegís la teva novel·la, sens dubte redimensiona el drama que
planteges. Llàstima que haguem de viure i acceptar aquesta esplendorosa
precarietat del nostre teatre, perquè a parer meu seria molt més ric amb molta
gent a l’escenari. Almenys així és com a mi m’agrada. Però ja saps els únics
que inverteixen treball i esforços són quatre que gosen arriscar-se per amor al
que fan. I tu i els que t’acompanyen sou d’aquests i ho heu fet de meravella.
Felicitats de nou. La proliferació de monòlegs i de sales petites, molt
necessaris possiblement, és el pitjor símptoma de l’actual precarietat
estructural i conseqüentment dramatúrgica, aquí i arreu lamentablement. Com
deia Brecht en un dels seus poemes, “Mals temps per a la lírica” que també ho
són els actuals...»
d’agost 03, 2023
EN MEMÒRIA D'EN ROGER
Recordo que la Núria
Duran, el Ramon Teixidor i jo vam ser els protagonistes del primer Taller de
Comèdies que tu vas realitzar per al circuit de TVE a Catalunya, Pell vella
al fons del pou de Manuel de Pedrolo. Va ser l’any 1974. Tu en parles en el
Capítol 5 del teu llibre i molt amablement en cites i n’expliques l’experiència
que vam realitzar tots plegats i de la que jo personalment en guardo un record
inesborrable i fonamental. Per mi també va ser el primer cop que em posava
davant de les càmeres de televisió. Els tres intèrprets formàvem part del Grup
A-71, un grup de Teatre Independent dirigit pel Joan Maria Gual que ja estàvem
treballant Pedrolo i que ens va ser molt interessant i ens incentivava també
poder-ho fer per a la televisió, en català, i més en aquells temps encara de
dictadura. Era una televisió en blanc i negre, mai no n’he vist cap còpia,
només en guardo l’agradable record d’haver fet i haver visionat posteriorment
aquella primera experiència televisiva que tots plegats vam compartir pel canal
2, no n’hi havia més de canals.
***
El Roger va ser també un
dels fundadors de l’AADPC i estimava el teatre incommensurablement. Té una gran
quantitat d’obres i premis i jo vaig tenir el privilegi i el plaer de poder editar-n’hi
algunes quan era el responsable de la revista Entreacte i de les publicacions
de l’AADPC. La primera obra del Roger
que vaig publicar el 1992 va ser El vellocino en los espejos amb un pròleg
de Juan Germán Schroeder. Vam coincidir diverses vegades i en diferents
ocasions i compartim amistats comunes. La segona peça del Roger que vaig
publicar el 1993 va ser Ojos que no ven (Un bel di vedremo) una
obra guanyadora del premi de textos teatrals de l’associació d’actors el 1993. Pel
juliol del 1996 Càsting ‘La comèdia’. I el 2007 No us quedeu muts
la versió catalana feta per ell mateix del Premi Carlos Arniches de Teatre 2007
que ell va guanyar. També recordo la lectura dramatitzada a la SGAE en la que
vaig participar el 2007 de la seva obra L’anar i venir del vaixell d’Anubis,
una peça molt divertida. En definitiva, molts bons records sempre amb el Roger
Del llibre DE JOVEN PROMESA A VIEJA GLORIA (El capítol 5. Taller de comèdies) el Roger comença així parlant de Pell vella al fons del pou el seu primer Taller de comèdies: «De esta primera serie de programes TENGO MUCHOS RECUERDOS, Buenos, malos y peores. Entre los peores, quizás el más terrorífico fue el primero. Y no por los actores ni por el texto, sinó por mi inexperiència.» i acabava amb el seu caràcter sempre optimista: «En resumen, que el programa QUEDÓ MUY APAÑADITO, me parece a mi, però no me hagais demasiado caso. Es que yo suelo gustarme mucho. En mi mundo (y no creo que sea el único) la falsa modèstia es un estorbo. Si no te valores tú, ¿quién lo hará? Poquisimos... o ninguno. Ya se sabe... QUÉ SE LE VA A HACER... hay que sobrevivir.»
I acabo amb aquestes sinceres
paraules del Roger que tant el defineixen com a professional i com a persona.
Una forta abraçada, en guardaré un bon record de tot el que hem compartit,
company, amic.